No és cap mite; aquí teniu el vídeo de com en un capítol de McGyver (una sèrie que no entenc com em podia agradar de petit) el molt inventiu heroi s’enfronta a guerrillers bascs, els quals segresten americans per tal d’obtenir una bomba atòmica… això sí, amb “chapelas”, marcat accent i fesomia llatinoamericana, i un amor desmesurat per cantar òpera.
Un anys més (i sempre amb el permís del meu pulmó dret), tocarem a les Festes del Poble Sec; el dia escollit és el dissabte 21 a les 21:30, al Carrer Blesa nº 36, que és 3 carrerons per sobre de Paral·lel (pujant des de l’Apolo, parada de Metro Paral·lel òbviament).
PRESENTAREM NOVA CANTANT I BATERIA (no he fet posts, i la raó és que .. feia temps que no feia posts, … si he de comunicar canvis en els àmbits del blog [i mira que en són pocs del total!], em passaria el dia escribint).
CONCERT GRATIS i a l’AIRE LLIURE! Tornaré a fer recordatoris, tremoleu … 
El proper divendres 13 els Jazzbelles versió sextet amb vocalista fem un concert a la bonica població de Badalona, a la platja (per a gaudi i optimització màxima del meu pantaló faldilla) …
… i quan sàpiga quelcom més concret, ho escric!
Sóc un apassionat dels Cypress Hill: són en la meva opinió un dels més grans grups de rap, i connecto molt més amb ells que no pas amb altres grans del gènere com per exemple Public Enemy.
Precursors (creadors?) del Latin rap, tenen característiques molt pròpies: la genial veu nasal de B-Real, la percussió, una secció rítmica molt descaradament densa, l’ús d’spanglish, lletres “catxondes” (especialistes en temes de MaryJane i paròdies del gangsta-rap), i un samples escollit d’una manera excel·lent (sense fer cap tipus de fàstic a elements de rock, amb dos collons).
Aquest segon disc de la banda conté alguns d’aquests elements que us comento: existeixen samples de gent tant diversa com el Wizard de Black Sabbath (I ain’t goin’ out like that), la mítica Son of a preacher man de Dusty Springfield (Tales from the bong), Life d’Sly and the Family Stone (Insane in the brain), o més fragments de cançons de Billy Cobham o Joe Zawinul, sense perdre els típics homenatges a James Brown.
Especialment recomanables considero Insane in the Brain, Tales from the Bong, I wanna get high, I ain’t goin’ out like that, When the shit goes down … i el genial interludi Lockdown (busco d’on cony surt el sample encara, si algú ho sap, que postegi!).
P.S.: algú s’ha fixat que els portades de Cypress Hill són més semblants a gèneres de metal que no pas de rap? Quins paios!
I els hi va ser donada la potestat sobre una quarta part de la terra, per matar amb espasa, amb fam, amb mort, i amb les feres de la terra (Apocalipsi 6:8).
I els hi va ser donada la potestat sobre una quarta part del grup de funk, per tocar amb Piano, Trompeta, i Contrabaix ( Afunkalipsis 6:8).
Bé, guardem certes semblances, però ells eren 4, i nosaltres fem una mica menys de por; si més no, cap de nosaltres no ha pujat mai a un cavall (el més semblant, a un camell … l’animal clar).
Incubus eren (sí, eren, no són) una banda fascinant; S.C.I.E.N.C.E. és una obra d’art digna d’escoltar si es busca un punt d’experimentació clar entre el funk, la música elèctronica, el nu-metal, … i bé, tants epítets com vulgueu.
Al 1997 treuen aquest segon disc, que és el primer seriós; la combinació rítmica entre el bateria (grandíssim José Pasillas!) i el baixista (el millor i imbatible Dirk Lance), juntament amb uns grans riffs de guitarra d’Einziger, i la veu magistral de Brandon Boyd, creen un amalgama brutal amb resultats prou distints, però un estil molt distintiu.
En primer lloc no dic res del DJ; crec que aquest que tenien en aquest disc no va aportar gaire com a instrumentista, sembla tenir un paper massa secundari; en segon lloc, crec que Incubus són menys còpia del gran referent que és Faith No More que d’altres bandes que molt descaradament els copiaren; en tercer lloc, que la producció dels discos d’Incubus és de les més exquisides que es pot trobar, i més en aquest disc, balanç entre distorsions crues i passatges amb un flow moooooooolt notori.
Hi ha passatges memorables; el vers de Deep Inside és d’un funky bo a matar, Antigravity Love Song és super-funky-eròtica i d’una bellesa sublim, Redefine o Certain Shade of Green dures i representen una evolució del funk-metal per una generació de músics que ja tenien encara més influències, les paranoiques Calgone o Magic Medicine, etc. …
Ho tinc clar: per més que alguns ho defenseu, Incubus va anar perdent amb cada disc, degut a les intromissions de productors que volien accentuar la simplicitat per potenciar la vessant melòdica comandada per Brandon; el Make Yourself és un gran disc, el Morning View dista de la grandesa un dia aconseguida … i a partir d’aquí, un grup que adoleix falta de caràcter pels 4 cantons.
No vull entrar en el típic síndrome “abans molaven més, ja que abans només els coneixia jo i ningú més”, però la seva aposta va ser ampliar target de públic a costa de les concessions a productors àvids de diners, i la víctima més notòria va ser el baixista, que evidentment era un dels nuclis creatius amb al conseqüent carta blanca per a continuar anant cap un camí, on a mi no em trobaran (infumable el Light Grenades, nois…).
Un cop més la mateixa història: un bon amic insistint-me sobre les bondats d’una banda, i 2 anys després, li acabes donant la raó, i tot per no haver practicat el que predico: escoltar sense prejudicis i donar bones oportunitats. Songs for the Deaf és un monument excepcional a la capacitat creativa del rock (rara avis ja fa anys, porto temps dient-ho).
Després de Kyuss (grup increïble), aquesta banda, que n’és la clara continuació, m’hauria d’haver cridat més l’atenció… devia ser l’època; és un disc molt variat, fet que es deu a una herència prou experimental, i a la coautoria de les cançons (més gent pensant, més idees).
Si és que és genial, olé els collons més enllà del 4/4: Hangin’ Tree és impressionant i a 5/4, que n’aprenguin! D’estils de rock n’hi ha de tots els colors, i malgrat que hi ha cançons que en altres grups (molt actuals, no donaré noms) segurament em farien cagar-me en tot (perquè simplement repetirien la mateixa cançò 12 vegades en un disc) , QOTSA (una merda vaig a copiar el nom sencer!), en ells hi ha un equilibri perfecte: com si no compagines una cançó agressiva com Millionaire i una tant tranqui·la com Mosquito Song, o l’ambiental Sky is Falling?
Totes són genials, i ja està bé d’escriure…
Un autèntic lluitador, i una font d’inspiració per a tots aquells que han cregut que el món podia canviar des de la lluita amb el cor i el cervell, i no a partir de les armes ni la violència.
Si un home no ha descobert encara alguna cosa per la qual morir, no està preparat per viure.
Res al món és més perillós que la ignorància sincera i l’estupidesa conscient.
La revolta és el llenguatge dels que no són escoltats (aquesta apareix més o menys a Calm like a bomb de Rage Against the Machine, “And tha riot be tha rhyme of tha unheard”).
Sabem dolorosament per l’experiència que la llibertat mai és donada de forma voluntària per l’opressor; ha de ser exigida per l’oprimit.
Un té no només la obligació legal, sinó també moral d’obeir les lleis justes. I al contrari, un té la obligació moral de desobeir les lleis injustes.
La injustícia enlloc lloc és una amenaça a la justícia arreu.
Mentre la ment estigui esclavitzada, el cos no podrà ser mai lliure.
Les nostres vides inicien la seva fi el dia que comencem a callar coses que importen.
Sempre és el temps correcte per fer allò que és correcte.
Hem d’aprendre a viure com a germans o morir tots plegats com a estúpids.
El gran pecat de la nostra època no ha estat que uns pocs hagin destruït sinó que la majoria hagin restat passius al respecte.
Al final, no recordarem pas les paraules dels nostres enemics, sinó els silencis dels nostres amics (aquesta és semblant a Roses from my friends de Ben Harper).
Amb violència mataràs al mentider, però no acabaràs amb la mentida ni establiràs la veritat; amb violència mataràs al que odia, però no acabaràs amb l’odi, ja que la violència de fet només fa que incrementar l’odi. Així és com va. Afegir violència a al violència la multiplica, afegint més foscor a una nit ja de per sí mancada d’estrelles. La foscor no acaba amb la foscor; només la llum ho pot fer.
Quan la gent queda atrapada amb allò que és correcte i estan desitjosos de sacrificar-s’hi, no hi ha cap més destí final que la victòria.
Faig un avenç del proepr concert de Funkebab Project; serà el dia 20 a les ….22:30 ¿?¿? Por ahí va la cosa, ja concretaré més…
Aviso amb una setmana, tot una fita!
Sí sí sí sí, és un clàssic: els Jazzbelles actuem al Saltó aquest diumenge, carrer Blesa … mireu altres posts :P.
Presentarem el nou repertori i a la nova cantant, la Zoila, tot un portent que ens aporta aquell plus que només donen les bones cantants!
Convidats esteu!
